Objectius i mètode de treball
Com hem dit al començament, al primer cop d’ull, no resulta difícil deduir que l’edifici actual de Can Roca de Baix és producte d’una sèrie d’addicions a la masia original al llarg del temps. La informació que es tenia sobre aquest procés, però, era molt minsa. Calia, per tant, mirar d’obtenir un coneixement més gran de la gènesi de la seva estructura general, esbrinar-ne la configuració en cadascuna de les etapes històriques al llarg de les quals s’havia anat configurant, determinar la cronologia relativa i absoluta d’aquests períodes i, amb l’ajut de les fonts escrites i de l’anàlisi artística, apropar-se al significat dels seus elements. Tot això convenia de dur-ho a terme abans que s’hi iniciessin les obres de restauració, per tal de poder comprendre millor l’edifici i facilitar la redacció del projecte.
Aleshores, atesos els mitjans força discrets de què es disposava, es va optar, d’una banda, per dur a terme en primer lloc la recerca des del punt de vista de la història de l’art i de la documentació escrita. D’aquesta manera, amb les dades que s’hi obtinguessin es podria ser molt més precís a l’hora d’elaborar el projecte d’actuació arqueològica. En aquest altre camp, si la situació hagués estat una altra, segurament s’hauria optat per una excavació en extensió del mas, però les limitacions pressupostàries ens van fer dissenyar un projecte d’intervenció en què s’alternaven els tempteigs al subsòl, en indrets ben significatius, amb l’obertura de cales als paraments. A més, es volia incidir en la lectura estratigràfica dels paraments, per tal de completar la informació que s’aplegués amb les excavacions i respondre d’una manera global als problemes històrics plantejats per l’edifici.
Es tractava, doncs, de dur a terme un estudi d’allò que s’anomena arqueologia del patrimoni edificat.33 Entren dins aquest camp de la recerca els estudis arqueològics que transcendeixen l’excavació i s’ocupen també, o només, de la lectura i anàlisi cronològic de les estructures construïdes, a través de l’estratificació que presenten. Es tracta, doncs, d’utilitzar un mètode d’aproximació al jaciment que en permeti un coneixement integral, que tregui profit d’aspectes que fins fa no gaire havien passat desapercebuts, com ara les relacions estratigràfiques entre les fàbriques de l’edifici que, de vegades, com en el cas de can Roca de Baix, són gairebé les úniques informacions diacròniques amb què es pot comptar. D’aquesta manera, i entenent com a jaciment tot el conjunt edificat, la nostra atenció es va centrar tant en les accions arqueològiques considerades tradicionals, com ara l’obertura de sondeigs o l’excavació de superfícies àmplies, per sobre o per sota de la cota zero, com en l’anàlisi estratigràfica pormenoritzada de paraments i d’altres estructures aèries. En conseqüència, les conclusions de l’estudi arqueològic responen indiscriminadament a tots els elements del conjunt construït, visibles o no. Per tot això, en el decurs de la intervenció de 2008, es va donar protagonisme a l’estudi i interpretació dels paraments de la casa, tant de les façanes com dels interiors. Així, per exemple, a les figures 103 i 105, queden reflectits, sobre els alçats de les façanes de llevant i migdia, les úniques lliures d’edificis adossats, els resultats obtinguts mitjançant les cales realitzades i també a través de la delimitació i interpretació de les activitats arqueològiques que s’hi van identificar.
Des d’un punt de vista més pràctic, cal advertir que, per tal de poder sistematitzar la ubicació de totes les estructures es van designar els diferents espais de la casa amb un número de tres xifres, essent el 0 el primer dígit dels espais ubicats a la planta baixa i l’1 el dels que es troben a la planta noble. Els altres dos dígits, de l’1 al 14 en el primer cas i de l’1 al 17 en el segon denominen cadascun dels espais identificats (fig. 42-43).
El registre utilitzat en la investigació arqueològica va estar inspirat en el mètode de seqüència estratigràfica proposat per E. C. Harris, i A. Carandini. Tanmateix, es va adaptar a les característiques particulars del jaciment, variant-ne alguns aspectes, com ara l’estratègia d’ús, els criteris de la representació gràfica i el disseny de les fitxes estratigràfiques. Cada unitat estratigràfica (u.e.) va ser registrada en una fitxa descriptiva, on s’hi especificaven les relacions de contacte entre els diversos estrats, la definició i la seva datació relativa i absoluta. Es va realitzar la documentació planimètrica, mitjançant plantes i seccions, de cadascuna de les unitats exhumades durant la intervenció arqueològica, així com dels diversos paviments originals de la casa. També es van registrar fotogràficament els diversos elements i estrats. Pel que fa a la numeració, en el cas dels vuit sondeigs realitzats en el subsòl, a cada u.e. li correspon un número de tres xifres. La primera indica a quin sondeig pertany, llevat dels paviments de la casa, que han estat registrats amb números del 101 al 114. Quant als paraments, s’han identificat amb un número de quatre xifres, la primera de les quals és un 1, en el cas de la planta baixa, o bé un 2, en el de la noble. Val a dir que, prèviament als treballs i per a una major rapidesa a l’hora de definir i identificar els diferents murs, paraments o envans de l’edifici, aquests van ser numerats amb xifres de l’1 al 99. D’aquesta manera es dóna el cas que un mur, entès com a fet denominat per tant amb una xifra d’un o dos dígits pot estar formada per diferents unitats estratigràfiques identificades amb xifres de quatre dígits.
L’arqueologia de les estructures aèries
L’aplicació del mètode estratigràfic a la lectura i interpretació dels paraments és una tècnica que es va començar a aplicar a la dècada de 1980, moment a partir del qual ha anat evolucionant de la mà de diversos equips europeus, que després veurem. Tot seguit, resumirem les aportacions d’aquests equips, per tal de presentar els principis sobre els quals treballem.
L’antecedent remot del sistema de registre que es va aplicar a totes les unitats estratigràfiques del jaciment, tant a les del subsòl com a aquelles que formen els paraments, cal cercar-lo al mètode proposat per E.C. Harris a partir de 1975.34 A cada nostra aquest sistema es va començar a utilitzar entre els anys 1979 i 1980, de forma gairebé paral·lela, a les intervencions arqueològiques efectuades a l’ermita de la Mare de Déu de Bellvitge (l’Hospitalet de Llobregat),35 a l’àrea septentrional de tabernae del fòrum d’Emporiae,36 i a la vila romana de Vilauba (Camós).37 L’èxit d’aquests assaigs, efectuats en jaciments de diferent problemàtica, envergadura i cronologia, va confirmar la validesa del sistema, que, en els seus trets essencials, s’ha anat utilitzant de manera quotidiana fins avui.
Aquestes primeres temptatives metodològiques es van dur a terme a partir dels principis continguts en dos treballs del ja citat E.C. Harris,38 com també en un petit apèndix de la monografia Ostia IV, obra d’A. Carandini,39 i en un primer article de Maetzke i altres.40 Més endavant, la publicació d’assaigs més extensos per part dels dos primers autors va menar a una popularització extraordinària del mètode.
L’estudi de les estructures arquitectòniques, tant de les subterrànies com de les aèries, també va comptar amb la influència, tant dels tractadistes més clàssics, com ara N. Lamboglia, com dels investigadors que aleshores començaven a cercar noves vies d’anàlisi de ruïnes i edificis. El mètode d’estudi arqueològic de les estructures situades per sobre la cota 0 s’ha anat desenvolupant especialment a Itàlia, gràcies a R. Parenti41 i G. P. Brogiolo42. A Espanya l’ús normalitzat d’aquest mètode es va dur a terme de la mà dels equips encapçalats per L. Caballero43 (C.S.I.C), A. Azkarate44 (Universitat del País Basc), Miguel Ángel Tabales45 (Universitat de Sevilla), i pel segon dels signants d’aquest llibre46, mitjançant les investigacions arqueològiques del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments (avui de Patrimoni Arquitectònic Local) de la Diputació de Barcelona, amb el recolzament d’A. González Moreno-Navarro. El caire dels treballs que du a terme habitualment aquest darrer equip, emmarcats dins dels estudis històrics previs a la redacció dels respectius projectes de restauració, implica tenir molt present la consideració de tot el monument com a document arqueològic, és a dir, com a jaciment. En conseqüència, des de les primeres intervencions, a principis dels anys 80, es va reforçar i completar el registre, prenent especial cura en la lectura de paraments. A partir d’aquesta experiència, l’anàlisi arqueològica de conjunts estratificats per sobre de la cota zero, situats, per exemple, a les cobertes dels edificis, es va convertir en norma general en les intervencions següents. Així, es van començar a excavar els carcanyols de les voltes, tant a títol d’acció exclusiva, com dins d’intervencions més generals.
En molts d’aquests indrets es va incidir especialment en l’estudi de les estructures aèries, i se’n van treure conclusions molt profitoses que van facilitar la representació tridimensional de l’evolució de les seves fàbriques. L’experiència i els avenços tecnològics, amb el temps, han permès desenvolupar representacions més precises de les diferències cronològiques i estratigràfiques de les diverses parts de l’edifici.
33 Sobre aquest mètode, cf. López Mullor 2011.
34 Harris, 1979.
35 López Mullor, 1982, 1988.
36 Ripoll, Sanmartí, López Mullor, 1982
37 Castanyer, Tremoleda, 1999.
38 Harris, 1979.
39 Carandini, 1977, 1991.
40 Maetzke et alii, 1977.
41 Parenti, 1985, 1988, 1995, 2001.
42 Brogiolo, 1988, 1995, 2004.
43 Caballero, 2002; Caballero, Latorre, 1980; Caballero, Utrero, 2005; Caballero, Utrero, Arce, Murillo, 2008.
44 Azkarate, 1997, 2001, 2004; Azkarate, Caballero, Quirós, 2002; Azkarate, Sánchez Zufiaurre, 2003.
45 Tabales, 2010.
46 López Mullor, 1982, 1988, 1990, 1995, 2002, 2011.