1.2. Cales als paraments (fig. 73-87)
A banda dels sondeigs al subsòl, es van dur a terme 43 cales als paraments de les dues plantes de la casa, 20 a la baixa, 21 a la primera i 2 a l’exterior, obertes en aquells punts susceptibles d’aportar informació, com ara cantonades o llocs on es podrien trobar obertures tapiades. Tot seguit se n’expliquen els resultats agrupant les cales pels àmbits en els quals s’han obert, per tal que la interpretació sigui més il·lustrativa.
Cales 1-4 (fig. 42, 49, 73-75)
Es van obrir al vestíbul d’entrada de la casa (àmbits 014-015), a fi de poder copsar les fàbriques dels paraments d’allò que suposàvem que havia estat el cos original de la masia. La primera es va fer immediatament a tramuntana de l’entrada de la casa. Abraçava des del mur de la façana principal, a llevant, fins a l’arc que dividia el vestíbul en dos espais. Aquest sondeig mural va permetre d’identificar les diferents fàbriques de què es componien els murs d’aquest espai. La més antiga era de maçoneria de pedra calcària de totes les mides lligades amb morter de calç, coberta amb un arrebossat del mateix material. Constituïa el mur nord del vestíbul i havia fet d’envà entre els dos espais que formaven el mas medieval. Aquest mur hauria estat coetani de la fundació de la casa. La segon cala va palesar que aquest envà tenia una porta que comunicava els àmbits 014 i 016. Se’n va poder localitzar l’amplada i part del tapiat, fet de pedra petita lligada amb morter de calç.
En una segona etapa constructiva, datada de la segona meitat del segle XVI, la qual associem a la construcció de la torre de defensa, a partir dels resultats dels sondeigs del subsòl, es va tapiar la porta que acabem de descriure, per obrir-ne una de nova més cap a llevant, a l’àmbit 015. D’aquesta darrera, en iniciar-hi els treballs, es podia veure la llinda, de marès vermell i monolítica, decorada amb un arc conopial, dins el qual hi ha la representació en relleu d’un querubí (fig. 74). El rostre de l’angelet té trets molt similars als de les carasses dels muntants de la finestra de la planta noble d’aquest mateix cos. Coneixem un paral·lel molt semblant a la masia de ca la Seca, de Castelldefels mateix, on hi havia dues portes interiors decorades amb arc conopial en baix relleu i un querubí. És en aquella època que el vestíbul es va subdividir en dos àmbits, mitjançant la construcció de l’arc diafragmàtic que ens ha pervingut. Les parets que es van aixecar aleshores es caracteritzen pels paraments de maçoneria de pedra mitjana i petita lligada amb argila de color, ocre amb presència de nòduls de calç.
Ja hem vist en explicar els sondeigs del subsòl que, en el decurs del primer quart del segle XVIII, es va col·locar al vestíbul actual un paviment de rajols de 30 per 15 cm. També es va arranjar part del mur de migdia d’aquest espai amb l’obertura d’una porta, a l’altura de l’àmbit 014. Els brancals es van fer de totxo disposat pla al trencajunt de mitja peça (fig. 75). Cal remarcar que s’hi adossava el paviment esmentat, cosa que ens inclina a fer totes dues intervencions, obertura de la porta i col·locació del paviment, coetànies, tot i que esdevingudes successivament, i agrupar-les en aquesta fase. El tapiat que anul·lava la porta era posterior, probablement de principis del segle XIX.
Finalment, als paraments d’aquest espai es van poder identificar dos fases d’obra, feta d’ençà de l’adquisició de la casa per l’Ajuntament. D’una banda, cap a l’any 1978, es va col·locar un arrebossat de formigó per regularitzar les parets. D’altra banda, el 1986, es va col·locar l’arrimador i la capa de guix amb pintura blanca.
Cales 5, 6, 10 i 11 (fig. 42, 76)
Les cales efectuades al pati van permetre determinar tres fàbriques ben diferenciades. En primer lloc, una de maçoneria de pedra, fragments de totxo i morter de calç, localitzada al costat de migdia, corresponent al cos primitiu de la masia. Com s’ha anat veient, aquest cos se situa a l’època medieval, entre el segle XIII i el XV, segons com s’interpreti la documentació escrita. En segon lloc, a llevant, es va descobrir un parament de maçoneria de pedra lligada amb argila i un enlluït de morter de calç, el qual hem identificat amb l’ampliació de la casa cap a migdia i ponent, efectuada a mitjan segle XVII. Per últim, al tancament de tramuntana i ponent del pati, hi havia una fàbrica de pedra petita i nombrosos fragments de totxo i teula, tot plegat lligat amb morter de calç. Cal identificar-la amb una ampliació que data de la segona meitat del segle XVIII.
Cales 7, 8 i 9 (fig. 42)
Es van obrir en el cos més septentrional del conjunt (àmbits 012 i 013). Els resultats obtinguts cal posar-los en relació amb els de la número 6, oberta al pati. D’aquesta manera, es comprova que la construcció a què corresponen aquests dos espais està adossada a cossos anteriors de la masia. El primer indici en aquest sentit és el tipus de parament identificat, de pedra de mida petita i fragments de totxo lligats amb morter de calç i una gran quantitat d’argila, que no es va localitzar en cap altre indret del mas. El segon indici és la posició del mur de llevant del cos que ens ocupa, el qual es troba a tocar de la paret de tramuntana del mas original. El mur de ponent, per la seva banda, s’adossava al tancament nord del pati (011), datat del segle XVIII. A més, es van identificar diversos murets de pitxolí que folraven la cara interior del cos de tramuntana, així com un envà que havia donat lloc a la divisió d’aquest cos en els àmbits 012 i 013. Aquest darrer s’havia aixecat durant les obres fetes a la casa, l’any 1986. Tanmateix, la resta d’aquesta construcció corresponia a una ampliació del mas, d’un abast important, la qual va tenir lloc cap al final del segle XIX.
Cala 12
Es va obrir al sud-est de l’àmbit 003, a tocar del brancal de la porta entre els antics calabossos i la sala de detencions (àmbit 007). Les fàbriques constructives identificades en aquest indret cal adscriure-les a tres horitzons cronològics. El primer correspon al mur de llevant de l’àmbit, el qual cal situar a mitjan segle XVII, quan s’amplia l’edifici a ponent i migdia. Aquest mur va ser folrat pel costat de ponent amb un parament de totxo al qual es van adossar una sèrie de cinc pilars separats entre si 130 cm, dels quals vam posar al descobert el més meridional. Hi recolzaven les voltes de l’àmbit 003 que, com es va comprovar en obrir el sondeig VII, s’han de situar en algun moment del segle XIX. Finalment, en habilitar-se la casa com a seu de la Policia Nacional, l’any 1978, i haver de destinar un espai a calabossos, als àmbits 003 i 004 es va bastir un seguit d’envans de totxana, que van distribuir-los en quatre compartiments.
Cala 13
Es va obrir a l’angle sud-oest de l’àmbit 005, que formava part del cos meridional del mas. La seva obertura va permetre veure que la paret occidental d’aquest àmbit era un envà de totxana, col·locat a la dècada de 1960. Així, els àmbits 001 i 005 haurien constituït un únic espai amb dos grans arcs a la façana de migdia.
Cala 14 (fig. 42, 77)
Els resultats d’aquest tempteig, obert a llevant dels àmbits 001 i 002, al sud-oest de la casa, cal interpretar-los juntament amb els obtinguts a la cala 12. L’element més antic que s’hi va identificar va ser el mur meridional que, a mitjan segle XVII, tancava completament l’àmbit 002 pel costat de migdia. L’enlluït que el cobria indicava que llavors es tractava d’una paret interior, i no pas orientada l’exterior, com ara. Segons sembla, a la primera meitat del segle XVIII, s’hi va afegir el cos de migdia, amb les dues arcades tan característiques. Llavors, probablement, es va obrir un pas entre els àmbits 001 i 002, per tal de poder dur el bestiar o els carruatges cap al pati. El segle XIX, segons que hem sabut a través dels sondeigs al paviment de la primera planta, es van refer les voltes dels àmbits 002, 003 i 007. Per a tal fi, aleshores es va bastir el folre de totxo de la paret original, que s’ha identificat en aquest sondeig. Finalment, cap a l’any 1962, o bé s’ampliaria l’obertura entre 001 i 002, o bé només se’n repararia el brancal amb totxanes.
Cales 15, 16, 17 i 18 (fig. 42, 78)
Es van obrir a cada cantonada de l’àmbit 007, l’antiga sala de detencions de la comissaria de policia. Aquests sondeigs van palesar que, dels quatre murs que s’estudiaven, el més antic era el de migdia, de mitjan segle XVII. Sembla que, a l’extrem de llevant, hi hauria hagut alguna mena de refacció o d’obertura, posteriorment tapiada amb fang. També hi havia hagut una finestra que ha perdurat fins a l’actualitat. En aquest mur meridional s’adossaven les parets de llevant i ponent de l’àmbit 007, de factura una mica diferent, segurament bastides a la mateixa època però de manera successiva. També es va comprovar que el mur de tramuntana es va aixecar cap al 1962, quan Jaume Creixell va sol·licitar un permís d’obres a l’Ajuntament. Aquest envà, fet de totxana, era de factura idèntica al documentat a la cala 13 i que separa els àmbits 001 i 005, per la qual cosa creiem que tots dos es poden adscriure al mateix moment.
Cala 19 (fig. 42, 79)
Els resultats obtinguts en aquest lloc cal contrastar-los amb els de la cala 3, oberta a l’àmbit 014. Ens tots dos casos els murs que es van estudiar presentaven un gran nombre d’unitats estratigràfiques, cosa que en dificultava la lectura, però que, a l’hora, els enriquia. Aquest és un dels racons més antics de la casa i, per tant, va donar informació que cal remuntar a l’etapa fundacional. La primera relació d’anterioritat / posterioritat que va quedar palesa va ser l’adossament del mur de ponent de la torre respecte al de tramuntana de la masia original, que data de l’edat Mitjana. En aquest darrer s’hauria obert una porta, coetània del mas. Quant a la torre, l’element més important i representatiu de la primera ampliació del mas, l’esmentat mur occidental es va trobar molt modificat, de tal manera que, fins i tot, el tram observat s’hauria pogut haver substituït completament en un moment posterior al de la seva construcció. En tot cas, però, per poder afirmar-lo sense embuts, en un futur, s’hauria d’ampliar considerablement aquesta cala núm. 19. Potser, es tindrà aquesta oportunitat en el decurs de la futura restauració.
A mitjan segle XVII, es va ampliar el mas tant cap a migdia com cap a ponent. En aquella època la cantonada estudiada va passar de ser una façana exterior a fer el paper d’envà interior. És llavors que es va formar l’escala de la qual vam poder observar l’arrencament de la volta. El rebliment d’una porta que havia hagut en aquesta parament, la qual ara roman cegada, es va poder veure, tant per un costat (cala 3) com per l’altre (cala 19). L’anàlisi del seu tapiat indicava que probablement, durant un cert lapse de temps, es va utilitzar com a armari. La inutilització d’aquest accés es degué produir després del 1700, ja que, en la cala 3, vam tenir oportunitat de comprovar que el tapiat recolzava sobre el paviment col·locat cap a aquell any. En conseqüència, és plausible que, a principis del segle XVIII, s’arrangés la cantonada de ponent del mur i s’hi posés el sòl nou. En el decurs de la següent reforma de l’edifici, a finals del segle XVIII o principia del XIX, la porta es va tapiar del tot. En acabat, al passar l’edifici a propietat municipal, l’any 1978, es van fer obres a les parets i els terres, la qual cosa va fer que es folressin amb totxo els murs descrits.
Cales 20 i 21 (fig. 42, 80)
Es van obrir a l’interior de la torre de defensa, de la qual, tot i poder datar-la d’entre 1560 i 1590, per la seva similitud amb les d’altres masies veïnes, en desconeixíem la fàbrica, ja que les façanes exteriors estaven arrebossades, llevat de les pedres cantoneres i les parets interiors, romanien cobertes per diversos revestiments i capes de pintura. Les cales, per tant, van palesar tots quatre murs que formaven aquest element, a la planta baixa eren de maçoneria de pedra calcària mitjana i petita lligada amb argila de color ocre en la qual hi havia abundants nòduls de calç. De bon començament, estaven arrebossats amb morter de calç, segons que es va esbrinar a la cala 21. A la banda de tramuntana, es va resseguir el brancal esquerra d’una porta, probablement coetània de la construcció de la torre, que, des de la seva fundació, la comunicava amb el cos original del mas, al que s’adossava l’element defensiu. Els murs d’aquest recinte es van mantenir sense gaires canvis a través del temps, ja que només s’hi va posar un enlluït i un parell de capes de pintura. Ja al segle XX, s’ha de situar, en primer lloc, la porta que el comunica amb el cos on hi ha l’escala d’accés als pisos superiors, que es va obrir en 1962, i el revestiment de les parets amb totxana, dut a terme en 1978.
Cala 22
Ens trobàvem molt a prop de la finestra que donava al pati i, per tant, en vam trobar les unitats relacionades amb la seva obertura. Donat que el mur de ponent presentava també diverses refaccions i que la cala en aquell punt no es podia ampliar, es va optar, tot i no haver obtingut resultats que ens ampliessin la informació de què disposàvem, per donar per acabats els treballs en aquest punt.