Cales obertes a la planta Noble
Cales 23 i 24 (fig. 43, 81)
E s van obrir a les cantonades de tramuntana, les que donen al pati, dels antics despatxos de la policia científica (l’àmbit 104), espai que, juntament amb 102 i 103, formava part de l’ampliació de mitjan segle XVII. Els elements més antics documentats corresponen doncs a aquell moment, quan es van construir els murs de llevant i de ponent de l’àmbit. Haurien disposat d’un enlluït de morter de calç i sorra de color blanquinós, del qual només en restaven vestigis escassos. Creiem que també s’hauria bastit llavors el tancament de tramuntana de l’àmbit, però que en algun moment del segle XX hauria estat enderrocat. Així s’interpreta a partir dels extrems, escapçats dels dos murs esmentats. Cal adscriure doncs a aquell moment la col·locació dels dos envans que tancaven l’àmbit pel costat nord. El primer que es trobava era de cairons, idèntics als trobats al subsòl del sondeig II, indret on van ser datats del segle XIX. El següent, ja donant al pati, era de rajols.
Cales 25 i 26 (fig. 43, 82)
Es van obrir a l’extrem meridional del cos oest de la masia (àmbit 102) amb la intenció novament de determinar les relacions entre els murs d’aquell extrem de la casa. Per sota de tres capes de pintura ben diferenciades apareixia una estesa de ciment, que cobria les fàbriques dels tres murs. A la cala 25, els corresponents a la cantonada sud-oest de la casa, fets amb maçoneria de pedra de mida petita i mitjana i morter de calç de color blanquinós, semblaven solidaris entre sí, tot i presentar una esquerda considerable. A la cala 26, apareixien també els murs sud i est de l’ampliació del segle XVII, fet que va permetre veure que, tot i formar part d’un mateix projecte constructiu, en aquest punt, el mur de migdia s’adossava al de llevant.
Les cales 27 i 28 (fig. 43, 83)
Aquestes dues cales es van obrir al cos meridional del mas (àmbits 101-105) que, com s’ha vist més amunt, va ser dels darrers a construir-se. Es va obtenir informació corresponent a tres horitzons cronològics diferents. El primer corresponia al mur nord dels àmbits 101-105, del qual se’n va identificar la cantonada de nord-oest. Com s’ha anat veient, aquest mur correspon a l’ampliació que es va fer a mitjan segle XVII, tant cap a ponent com cap a migdia. El següent està representat pel mur de ponent, que corresponia a l’afegitó del cos de migdia, efectuat en el decurs del primer quart del segle XVIII, tant en planta baixa (001 i 005) com en primer pis (101 i 105). Sabem, gràcies a una foto conservada de principis del segle passat (fig. 38) que d’aquest mur només hi havia dempeus la meitat de ponent, corresponent a dues arcades. La resta, d’acord amb els treballs realitzats a la cala 28, era de totxana, i va ser bastida en el decurs de la primera meitat del segle XX, potser poc abans de la nevada de l’any 1962, en que ja s’observa que existeix l’afegitó d’aquest costat.
Cala 29 (fig. 43)
Es tracta, juntament amb la cala 42, dels únics tempteigs realitzats als paraments exteriors de la casa. En aquest cas es va dur a terme a la cantonada entre el cos meridional de la casa (101-105) i l’àmbit situat immediatament al sud de la torre (109). Es tractava d’una cantonada complexa, ja que era punt d’unió entre quatre murs. S’hi va treure una capa de formigó sota la qual ja es trobava, d’una banda, el mur de totxanes identificat en la cala anterior. S’adossa al mur nord, que tornarem a veure en obrir la cala 30. D’aquest mur, però, només se n’identificaven 20 cm, ja que, a llevant, es lliurava al mur que, orientat de nord a sud, tancava l’habitació de l’angle sud-est del mas (àmbit 109). Encara una mica més cap a migdia, es trobava un nou parament, de maçoneria de pedra i gran abundància de fragments de rajols disposats plans, que conformava el tancament de migdia del mateix àmbit.
Cales 30 i 31 (fig. 43, 69)
Es van obrir a l’espai central de l’edifici ampliat a mitjan segle XVII, l’àmbit 107. L’una, a la cantonada nord-est i l’altra, a la sud-est, que hem vist des de l’exterior gràcies a la cala 29. Van proporcionar dades sobre dues de les fases establertes. En primer lloc, l’ampliació de la casa efectuada a mitjan segle XVII, representada pels murs sud, est i oest de l’àmbit. En segon lloc, trobem l’envà que el delimita pel costat de tramuntana que, com hem anat veient, està associat al pas volat de l’escala principal i, per tant, cal situar cap a l’any 1962.
Cala 32 (fig. 43)
Oberta al cos d’escala 108, a l’altura de la confluència entre aquest àmbit, la torre i l’habitació de l’angle sud-est de la casa (àmbit 109), es pretenia discernir el motiu pel qual el mur feia una curvatura en aquest punt. Es va poder veure que simplement es tractava d’un afegitó de pedra i fang que s’havia disposat per tal de fer d’unió entre el cos de la torre i l’ampliació de mitjan segle XVII.
Cales 33, 34, 35 i 36 (fig. 43)
Es van obrir a les cantonades de l’habitació de l’angle sud-est de la casa (109), situat a l’angle sud-est del conjunt. La primera fase identificada correspon a la construcció de la torre de guaita que, com ja hem vist, cal situar entre els anys 1560 i 1590. D’aquest edifici es va localitzar el mur de migdia, que tancava a tramuntana l’àmbit i presentava l’enlluït original, de molt bona factura i força ben conservat. El següent horitzó cronològic ve representat pels murs que s’adossen a la torre, de maçoneria de pedra i calç, i corresponents als tancaments de llevant i de ponent de l’àmbit. En la planta baixa ja s’ha vist que aquest cos, juntament amb els situats immediatament a ponent, havien estat construïts a mitjan segle XVII. En el mur de migdia, solidari del de llevant, es van evidenciar nombroses refaccions fetes totes amb totxo.
Cala 37 (fig. 43, 84)
Inicialment es va obrir amb el mateix format que les anteriors, com una franja horitzontal. Però l’interès de les unitats documentades ens van fer optar per acabar escatant gairebé per complet el mur nord de la torre (110). Juntament amb les cales 21 i 41, la 37 va permetre determinar que la torre s’adossava al mas primigeni (114-116) aprofitant-ne el mur de migdia. Així, es va poder adscriure el mur de separació entre els àmbits 115 i 116 al primer horitzó cronològic establert per al conjunt, amb un terminus ante quem de l’any 1426 que, com s’ha vist, és la data de la primera notícia escrita que es conserva del nostre mas. Aquesta masia primigènia hauria estat bastida amb maçoneria de pedra i morter de calç en planta baixa i de tàpia revestida amb un arrebossat de morter de calç molt gruixut en la primera.
El següent horitzó cronològic identificat corresponia al mur de llevant de la torre, de maçoneria de pedra petita, calç i fang. En aquell moment també es reformarien alguns dels murs del nucli inicial de la masia amb l’obertura de noves finestres i , en el cas del mur de contacte amb la torre, d’una porta acabada amb llinda plana decorada amb un arc conopial. Per sobre d’aquestes unitats hem vist que es trobava un enlluït que apareix també en la gran majoria dels àmbits i que hem pogut anat situant entre mitjan segle XVIII i mitjan segle XIX.
Cales 38 i 39 (fig. 43, 85-86)
Es van obrir a l’espai situat al nord de la torre (àmbit 115), abraçant-ne les quatre parets. La identificació dels murs més antics del conjunt, de tàpia, i de dues obertures tapiades va aconsellar-ne l’ampliació per tal d’entendre millor les unitats identificades. Així, es va confirmar, com s’apuntava en la cala anterior, que el mur de tramuntana de la torre aprofitava, també en el primer pis, el mur de migdia del mas medieval. Els quatre murs objecte d’estudi van resultar ser de caixons de tàpia recolzats sobre murs de maçoneria de pedra i morter de calç, adscrits al primer horitzó cronològic establert, amb un t.a.q. de l’any 1426. Les dues portes localitzades, cap al nord (116) i cap a l’oest (114) també es van adscriure a aquell moment. A continuació, entre els anys 1560 i 1590, es va construir la torre i també es va obrir la finestra del mur de llevant de l’àmbit, a més de la porta que el comunicava amb la torre, que ja em vist en obrir la cala anterior. Pel tipus de tapiat de la porta del mur de ponent, de rajols disposats plans, creiem que va ser al segle XVIII que es va obliterar, mentre que la segona porta documentada, a tramuntana, si bé va ser objecte d’obres, no es va tapiar fins probablement el segle XX.
Cala 40
Es va obrir a l’angle sud-est de l’àmbit 114 per tal de determinar com es relacionaven els diferents murs en aquest punt. Per sota les capes de pintura i arrebossats corresponents a les darreres fases evolutives de l’edifici, es trobava, a mà esquerra, la fàbrica de tàpia corresponent al mas medieval i, a mà dreta, la fàbrica de maçoneria de pedra i calç corresponent a l’ampliació del segle XVII. Veiem doncs, que aquesta cala va ser de comprovació de les diferents fàbriques descrites fins ara.
Cala 41 (fig. 87)
Es va obrir a la façana principal de la masia abraçant l’espai existent entre la porta principal i la finestra oberta a la planta baixa de la torre. Només s’hi trobava una capa de ciment amb pintura blanca que ja apareixen en la foto de la nevada de l’any 1962 (fig. 41). Per sota, es va poder localitzar part del brancal i tres de les dovelles d’un arc de mig punt corresponent a una porta anterior a l’actual, que és acabada amb arc escarser. D’altra banda, a l’esquerra de les dovelles descrites es va documentar un tram ben petit d’un mur de maçoneria de pedra i morter de calç i fang, que vam identificar com a corresponent al mas inicial. Encara a migdia, es trobava la fàbrica de maçoneria de pedra i morter de calç de la torre de guaita que s’adossava al mas, com s’ha anat veient, aprofitant-ne part dels murs.
