Conclusions (fig. 102-117)
La recerca sobre la masia duta a terme l’any 2008 va permetre, d’una banda, aplegar les notícies històriques documentals conegudes sobre l’edifici, sobretot a través dels treballs de J. Campmany i altres i d’I. Vilamala, les quals van servir de base per a establir la cronologia absoluta d’alguna de les fases. També una primera aproximació als trets estilístics d’alguns elements ens va permetre de trobar alguns paral·leles, els quals van ajudar a datar certs elements del conjunt. Tot plegat es va complementar amb escreix amb la informació obtinguda a través del registre i interpretació de la seqüència estratigràfica conservada al subsòl de la masia i copsada a través d’una sèrie de sondeigs en el subsòl, com també mitjançant les 41 cales obertes als paraments. Aquestes darreres van palesar la relació estratigràfica entre una gran part dels murs de la casa, fet que va permetre esbrinar la seva datació relativa i completar la seqüència cronològica proporcionada pel subsòl.
En les pàgines precedents, els resultats obtinguts en la recerca arqueològica s’han anat explicant amb detall, també els hem vist plasmats en els aixecaments planimètrics i en les fotografies. Tot plegat dóna un panorama prou complet de la història de l’edifici que, tret d’alguna dada que s’hi pugui afegir quan finalment s’hi facin les obres de restauració, permet elaborar una aproximació prou clara a la seva evolució constructiva que, tot seguit, tractarem de resumir.
Horitzó A, termini ante quos 1226 i 1426
Els elements més antics documentats en el decurs dels treballs arqueològics corresponen al cos de tramuntana del conjunt, que conformaria el mas original. Es tracta dels actuals àmbits 14 a 16, amb parets de maçoneria de pedra calcària a la planta baixa i de tàpia al primer pis. D’aquesta darrera fàbrica se’n van va poder determinar la construcció pel sistema d’encofrat per caixons, a través de l’estudi dels paraments de l’àmbit situat a migdia de la torre, que es trobava molt ben conservat gràcies al potent arrebossat de morter de calç que el cobria.
Aquestes estructures, que es van anar identificant a partir de les cales realitzades a les parets, conformaven un mas del tipus I de J. Danés, de dos cossos o crugies, de planta rectangular, de 10 per 8 m, orientat cap a llevant, amb teulada a dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. És probable que la porta d’aquesta casa fos l’antecedent del portal adovellat localitzat a la façana de migdia en el decurs dels treballs (cala 41), però probablement força més senzilla. D’altra banda, en la paret mitgera entre els dos cossos, que es va trobar en bon estat a causa de l’arrebossat que la protegia, s’hi van poder documentar les portes de comunicació entre les dues crugies: la de la planta baixa, a l’extrem de ponent, i la del primer pis, al de llevant, totes dues tapiades en diferents moments.
Si bé sabem que aquestes són les parets més antigues conservades al mas, no se n’ha pogut establir la datació absoluta amb seguretat, ja que l’excavació al subsòl de la casa no va proporcionar estrats que s’hi relacionessin. A més, la seva tècnica constructiva, amb sòcol de maçoneria de pedra local i pis alt de tàpia, és la tradicional del país, utilitzada en les construccions populars, sense solució de continuïtat des de l’antiguitat. Això no obstant, la seva situació dins el conjunt, en posició central i amb tota la resta dels cossos que el componen adossats, fan evident que aquesta construcció és la més antiga del conjunt i la documentació escrita por donar indicis sobre l’època en la qual es va fer.
Ja hem vist com el capbreu de Castelldefels més antic que es coneix data de l’any 1426. Tant en aquest document, com en el següent d’aquesta mena, del 1460, on s’esmenten els masos del poble, s’indica que l’únic que limitava al nord amb la costa del castell i que, per tant, es podria identificar amb can Roca de Baix, era el de Pere Costa, qui declarava tenir el mansum suum vocatum Costa cum terris, honoribus et possessionibus suis, el qual limitava, a llevant, amb les possessions de Joan Colomer, a migdia i orient, amb les de Ferrer Janer, i al nord, amb la costa del castell. La data de 1426 serviria, doncs, com a terminus ante quem (t.a.q.) per a la construcció de la nostra masia, ja que llavors es troba en ple ús i era propietat de la família Costa. A partir d’aquell document, però, es pot anar encara més enrere, ja que també s’hi esmenta que els Costa ja eren presents al vessant del turó del Castell des de 1226, quan un Arnau Costa hi estava establert. Vet aquí una nova argumentació per pensar que el nostre mas ja podia estar bastit llavors, cosa que ens proporcionaria un segon t.a.q. Per acabar i, aquest cop només en el terreny de les hipòtesis, podríem entrar a suposar que, atesa la seva situació, entre el grup de cases més properes al castell, aquesta construcció podria datar perfectament de l’època altmedieval, ja que l’any 1071 ja es compren i venen masos al terme de Castelldefels. De moment, ens conformarem, però, a situar el moment de fundació del mas al primer o segon del segle XIII, època en què ja seria propietat de la família Costa.
Horitzó B, c. 1550-1590
El següent horitzó o etapa arquitectònica correspon a la fundació de la torre de defensa que s’alça a tocar del costat de migdia de l’edifici primitiu del mas. Consta de quatre plantes, les dues inferiors aprofitant el mur de migdia de la casa a la qual s’adossa. La planta baixa estava coberta amb volta de canó –avui desapareguda–, que vam identificar en el decurs de l’obertura del sondeig X. De l’angle sud-est del primer pis arrenca una escala de cargol feta d’obra la qual mena als pisos superiors. Des del punt de vista tipològic, aquesta escala s’assembla a la de la torre mestra del castell, datada concretament del 1625-1650, tot i que l’inici de la utilització d’elements d’aquesta mena és anterior. Com era habitual en aquestes construccions militars, la torre no disposava de cap obertura a la planta baixa, llevat de la porta interior de comunicació amb el mas al qual s’adossava. Aquest accés es va descobrir, molt malmès, durant els nostres treballs: només en quedava un tram del brancal de ponent i el seu arrebossat. En canvi, al primer pis es conserva una altra porta amb brancals –descoberts durant la recerca– i llinda monolítica de pedra de Begues, decorada amb un arc conopial.
Es tracta d’una decoració molt similar a la de la finestra oberta en el mateix àmbit, a la façana de llevant, amb nombrosos paral·lels a Castelldefels i arreu de Catalunya. En el primer cas podem citar, a tall d’exemple, les finestres del cos més antic del castell, bastit cap al 1550, una del segon pis de la torre d’en Gabriel Folcher, datada de 1560, una altra de la torre de n’Antoni Janer, de 1558; o les de la façana principal del mas La Goma o can Gomar, actual casal de Cultura. Val a dir que, a la façana de llevant de la planta baixa de la torre mateixa, s’obre una altra finestra, decorada amb una roseta central, com les que també es poden veure a la Goma. Resta pendent l’obertura d’una cala parietal que s’hi relacioni, ja que resulta poc lògic, des del punt defensiu, la seva presència tan a prop del nivell de circulació exterior i podria ser que fos una mica més tardana que les altres, o que hi hagués estat reposicionada en un moment posterior. Dins la masia hi ha d’altres finestres rectangulars amb els marcs de pedra sorrenca i les llindes decorades amb arcs conopials simples o mixtilinis.
Sempre dins la torre, cal esmentar la finestra del segon pis, en la qual s’observa decoració d’arcs lobulats simples formant una mena de cortinatge. Els muntants i la llinda, com en la resta d’obertures, són de pedra de marès rogenca. Es tracta d’un model decoratiu no tan habitual com els descrits més amunt, però del qual també se’n troben paral·lels, com ara en una finestra del castell de Granyena de Segarra. La porta principal de la torre, és a dir, la que originalment la comunicava amb l’exterior, i que avui es troba dins l’edifici del mas, es troba a ponent del primer pis, i és de característiques molt similars a les que perviuen a la torre d’en Climent Savall o la de can Valls. Finalment, els matacans que hi ha a llevant i ponent del darrer pis tenen paral·lels molt propers i amb una data de construcció concreta, de l’any 1560, a la torre d’en Gabriel Folcher.
A la mateixa època en què es va bastir la torre es va reformar el nucli inicial de la masia, segons que indica la tipologia d’alguns elements singulars, com ara la finestra oberta al primer pis del cos de migdia. Té la llinda decorada amb un arc mixtilini, els bustos de dues figures humanes confrontades i una roseta al centre de la composició. A la part inferior dels muntants hi ha dues carasses de dimensions reduïdes. Són formes híbrides que pertanyen al gòtic final però amb influències renaixentistes, les quals es van realitzar de forma més elaborada al Palau del Lloctinent de Barcelona (1549-1557), la Reial Audiència de Barcelona o la casa de l’Ardiaca de la mateixa ciutat. A l’interior del mas es van identificar altres elements constructius i decoratius corresponents a aquest mateix horitzó cronològic. Cal esmentar-ne, la porta que comunicava els dos cossos del mas inicial, oberta en tapiar l’original, situada a l’extrem de ponent. Acaba en una llinda monolítica decorada amb el cap d’un àngel de factura senzilla. D’aquest tipus de llinda hi havia, fins l’any 2002, un paral·lel molt similar a la masia de ca la Seca, al carrer d’Agustina de Aragón, 48, la qual cal identificar amb el mas que Pere Valls confessava en un capbreu de l’any 1587. Tant aquesta porta com l’arc de pedra de marès rogenc del vestíbul de la masia, van configurar l’aparença d’aquest espai al segle XVI avançat. D’altra banda, la porta adovellada que es va descobrir a la façana principal, en obrir una de les cales, és de la mateixa època i confirma la reforma general del nucli primitiu de la masia en l’època que descrivim. De ben segur, va substituir el portal inicial i al seu torn, al segle XIX, va ser mig desmuntat, tapiat i substituït per l’arc carpanell actual.
Quant als paraments aixecats aleshores, si fem abstracció dels elements decorats més o menys singulars descrits fins ara, són molt semblants als de la construcció original, fets de maçoneria de pedra calcària, unida amb morter de calç i una bona quantitat d’argila de color ocre. Tot això, tant per la cara exterior com per l’interior, anava arrebossat i probablement emblanquinat. Durant aquella època, això sí, les cantonades i els elements més significatius es van fer de carreus ben escairats de pedra de Begues, com a la majoria d’edificis medievals i moderns de Castelldefels i la contrada.
Entre els elements que hem utilitzat per a la datació d’aquest horitzó cronològic, cal esmentar, en primer lloc, el material ceràmic trobat al subsòl, el qual va ser escàs. Hi destaca la base d’un plat de ceràmica blava dita de Barcelona (fig. 45), producció que cal situar entre c. 1400 i c. 1610 i que va tenir la seva implantació màxima en el mercat entre 1450 i 1575. Es va trobar en l’únic sondeig obert a l’exterior de l’edifici, dins un rebliment que servia de preparació per a un paviment de calç, de gruix considerable, el qual també es va documentar al segon sondeig. En aquest darrer cas, el paviment s’associava a l’arc que articula el vestíbul, fet decisiu per a la seva adscripció en aquest horitzó cronològic. En segon lloc, se sap per la documentació escrita que la torre ja estava edificada entre 1600 i 1603, ja que en aquells anys Joan Esteve de Puig de Gall confessa posseir una casa amb la seva torre, corral i terres, la qual s’ha identificat com a can Roca de Baix.
D’altra banda, cal fixar-se en els paral·lels tipològics que proporcionen les altres torres del poble. Se’n conserven dempeus dotze, distribuïdes majoritàriament per l’àrea on hi havia les antigues masies, com és el cas de la de can Roca de Baix. De característiques similars es coneixen la d’en Climent Savall i la de n’Antoni Gener, datades les dues de 1558 per sengles inscripcions, i la d’en Gabriel Folcher, bastida el 1560, segons que indica un tercer epígraf conservat in situ. Són totes de factura molt homogènia, sobretot les citades, que s’agrupen al peu del castell i que formaven part del rudimentari nucli urbà de Castelldefels. Aquestes construccions van servir de refugi davant dels atacs dels pirates barbarescos, que van intensificar la seva activitat a l’època del regnat de Felip II (1556-1598), malgrat la victòria naval de Lepanto sobre l’Imperi Otomà (1571), del qual en depenien. Atesa la urgència per dotar els habitatges de defensa davant el perill constant, és de suposar que totes aquestes construccions, que en moltes ocasions, com a can Roca de Baix, van comportar modificacions en els edificis originals, es van fer en un termini relativament breu, d’aquí la seva unitat estilística i tècnica.
A més, sabem que el cos conservat més antic del castell, amb el qual hem vist també moltes semblances en elements de la masia, es va bastir cap al 1550. Tot plegat ens proporciona una forquilla cronològica d’entre 1550 o 1558, data del cos de llevant del castell o de les torres d’en Janer i d’en Savall, i 1600, quan sembla ser que la masia ja posseïa la torre i per tant s’hi havien fet totes les reformes enumerades en els paràgrafs anteriors. Tenint en compte aquestes dades aquestes obres, situem aquest horitzó cronològic entre 1550 i 1590, quan la masia era propietat de les famílies Pujols i Colomer.
Horitzó C, 1620-1670
El cos de migdia actual va ser el següent que es va aixecar, en e decurs d’una de les ampliacions més importants de què va ser objecte el mas. S’adossa a la torre pels costats de migdia i ponent i té una certa coherència pel que fa a l’amplària dels murs i a la seva fàbrica, de maçoneria de pedra de totes les mides lligades amb abundant morter de calç. En una de les cales obertes a l’angle sud-oest del primer pis se’n va poder veure la cantonada exterior, amb carreus més grans carejats. En aquest cas, la recerca arqueològica en el subsòl sí que va contribuir a ajustar la data de l’horitzó, ja que els sondeigs V i VI, oberts als àmbits 002 i 009 respectivament, van aportar material corresponent a mitjan segle XVII, època, per tant, de fundació d’aquests recintes. Es tracta d’un conjunt de fragments de l’anomenada ceràmica blava catalana, corresponents tant a plats com a escudelles, datats entre el 1620 i el 1680, moment àlgid de la producció d’aquesta classe de ceràmica, en el qual es van decorar, per exemple, amb l’orla de «la ditada», present en una de les peces que apareixen a la figura 59.
L’excavació del subsòl també va desvetllar que el terreny natural a migdia de la masia feia fins aquella època un fort pendent amb un desnivell de cap als 150 cm, el qual va ser suavitzat amb l’abocament de rebliments força gruixuts. A més, els resultats de la cala oberta en el cos d’escala, van palesar que la primitiva escala d’accés a la planta primera va estar situada a llevant d’aquell àmbit, i no pas a ponent, on es troba ara. Així, se’n va documentar l’arrencament de la volta del primer tram, adossada a la torre i al costat de la porta que comunicava aquest recinte amb el vestíbul, ara tapiada. Llavors també es degué començar a configurar l’actual pati, tot i que el tancament de ponent i les construccions de tramuntana encara no hi eren.
Pel que fa a les obertures, es va esbrinar que en aquella època es va fer una porta de comunicació entre el cos central de la nova construcció (àmbit 008) i el mas inicial, a l’altura de l’àmbit 014. També es va identificar com a pertanyent en aquesta fase la finestra oberta al mur de migdia de l’àmbit 007. En aquest cas, la documentació escrita no aporta gaire informació sobre la configuració de la casa. Només se sap que va restar en mans de la família Esteve de Puigdegall des de 1598. L’any 1696, Cristòfor Esteve va signar un censal amb Joan Amell, pagès de Campdàsens, a Sitges.
Horitzó D, 1710-1725
Es tracta d’un període durant el qual es realitzen arranjaments de parts concretes del mas, que cal situar en el temps entre dues fases d’obres d’abast més gran: l’ampliació dels decennis centrals del segle XVII, que acabem de descriure, i les ampliacions dutes a terme a partir de l’any 1725. S’ha pogut situar en aquesta època l’abocament d’un potent rebliment a l’àmbit 009, coronat per un sòl de rajols disposats a la mescla. Aquesta classe de paviment es trobava també en els àmbits 002, 014, 015 i la seva col·locació va implicar la desaparició de l’immediatament anterior, corresponent a l’horitzó C, que no es va poder identificar en l’excavació. D’altra banda, en l’àmbit 002 es van formar el dipòsit (fig. 55) trobat en els nostres treballs, probablement per a l’ús del bestiar, ja que sembla que seria aquesta part de mas la destinada a quadres i estables. Estaven fets amb murets de maçoneria de prop de 40 cm d’amplada i una alçada màxima conservada de 35 cm, disposats sobre el paviment de rajols descrit i deixant un espai de 60 cm entre si, el qual havia estat folrat amb un paviment de calç disposat sobre els rajols i adossat als murs fent mitja canya. A més, les cales als paraments han permès de situar en aquest horitzó algunes refaccions, com ara l’obertura de la porta que conduïa al cos de l’escala des de l’actual vestíbul.
Aquest horitzó també s’ha pogut datar a través del material arqueològic dels estrats de l’època, entre el qual cal destacar la ceràmica decorada de blau anomenada «de Poblet» (fig. 60), característica del període 1675-1700, i un diner de l’arxiduc Carles, datat entre 1708 i 1710. La data d’emissió d’aquest darrer en constitueix el terminus post quem. Com que aquestes peces van circular diversos anys després de la seva desmonetització, fóra prudent de situar la data absoluta d’aquest horitzó entre 1710 i 1725, període en el decurs del qual també es podria haver amortitzat la peça dita «de Poblet», de producció tan limitada en el temps.
Horitzó E, 1725-1792
L’any 1725 la propietat de la masia va passar a la família Roca, que també en va adquirir la situada més amunt, al barri al qual ha donat nom. D’aquí, la denominació compartida entre aquell edifici, Can Roca de Dalt, i el que ens ocupa, Can Roca de Baix. A tots dos, aquesta família burgesa d’adroguers barcelonins hi va instal·lar masovers. Al mas de dalt, els nous propietaris van fer unes obres molt lluïdes que el van transformar profundament. Cal situar-les cap al 1792, gràcies a la data d’un dels esgrafiats de la façana. Al de baix, van promoure la construcció del cos de migdia, caracteritzat per la presència d’un pòrtic format per dos grans arcs de mig punt, on hi hauria hagut les cavallerisses. Sembla que aquest cos, inicialment, hauria estat cobert amb un terrat, el paviment del qual es va documentar en el sondeig IX.
En aquell moment també s’hi va configurar el pati que es troba al nord-est del conjunt i també, probablement, es van bastir algunes dels edificis secundaris que ara romanen fora de la propietat municipal. A més, es van arrebossar totes les façanes que es van decorar amb esgrafiats, com els del mas de Dalt, els quals coneixem a través d’una foto de l’any 1930. En aquesta imatge s’observa una decoració a base de dos colors, un de fosc, el principal, i l’altre de clar per a la decoració, de tipus geomètric. A la façana de migdia del cos bastit a mitjan segle XVII, s’observa un rellotge de sol. D’aquests esgrafiats, avui no s’hi veu cap indici. Potser, una exfoliació estratigràfica dels arrebossats d’aquesta façana podria fer aparèixer els motius principals.
La fàbrica emprada en aquesta etapa va ser bàsicament de totxo ceràmic massís, que és la que s’observa en la façana de migdia, on els arcs, fets d’aquest material mateix disposat al sardinell, o bé de maçoneria de pedra i fragments de totxo lligats amb morter de calç. A l’interior de l’edifici, ha un altre detall que permet afirmar que les reformes van afectar força la primera planta. Es tracta de les portes que comuniquen les diverses crugies, totes acabades en arcs idèntics, mixtilinis d’estil barroc. Aquests arcs, freqüents a les alcoves privades de les cases senyorials i també en algunes masies, se situen estilísticament avançat el segle XVIII. Se’n troben de semblants a la casa Solà Morales d’Olot, de cap al 1781, al Noguer de Segueró de Maià de Montcal, de mitjan segle XVIII, a l’Espona de Saderra d’Orís, casal del segle XVIII, a la casa Masferrer de Sant Sadurní d’Osormort, amb nombroses ampliacions datades del segle XVIII, o a Can Batlle de Riudellots de la Selva, masia senyorial bastida entre 1703 i 1773.
Horitzó F, final del segle XVIII i segle XIX
Si bé és clar que cal adscriure el pòrtic de migdia a les reformes endegades en l’etapa anterior, no ho és tant que s’hi bastís la galeria superior. No tenim cap evidència material per datar-la, però la seva tipologia, a base d’arcs carpanells, ens duen a situar-la en un moment tardà del segle XVIII o bé en el decurs dels primers anys del XIX. Val a dir en aquest sentit que en les fotos conservades es pot observar com només hi ha dues de les cinc arcades actuals, les de ponent. En qualsevol cas, tant la forma d’aquests arcs com la del coronament de l’actual porta principal, podrien indicar que aquestes obres, com les de Can Roca de Dalt, no es van enllestir del tot fins al darrer decenni del segle XVIII. Potser, el cos nord-oest sigui de la mateixa data, tot i que no és gaire expressiu des del punt de vista tipològic i les recerques arqueològiques del subsòl no han proporcionat cap informació, en aparèixer a molt poca fondària el terreny natural.
El sondeig VII obert en el primer pis va proporcionar força informació per a aquest període. L’excavació d’alguns sectors del rebliment dels carcanyols de les cobertes va palesar que, en els àmbits 102 i 107, s’havien bastit cap al darrer quart del segle XIX sobre sengles murets de rajols disposats al trencajunt de mitja peça que folraven els murs de llevant i de ponent de la planta baixa. Les voltes es van fer de maó de pla i segurament van substituir forjats recolzats en bigues.
Horitzó G, terminus ante quem 1962
En aquest epígraf s’ha de fer esment del petit cos del sud-est de la casa. En una fotografia de cap al començament del segle XX. apareix, en el mateix lloc on és ara, un element de planta cilíndrica o semicilíndrica que es podria identificar com a un forn, que es degué bastir en el decurs de l’etapa anterior. Aquest cos ha desaparegut, substituït per l’actual, en una altra fotografia feta en motiu de la gran nevada de 1962.
Horitzó H, 1962-1966
L’any 1920 la masia va sortir de la propietat de la família Roca, i després d’altres canvis de mans, va ser adquirida en 1959 per Jaume Creixell. En el contracte de compra-venda dels Creixell als Elies la casa es descriu: «antes inhabitable y en estado ruinoso, hoy reconstruida y además unos corrales en buen estado y varias dependencias, lagar, era para trillar, lavadero poso y noria». Tres anys més tard el nou amo, amb la intenció de fer-hi dos habitatges, va sol·licitar a l’Ajuntament un permís d’obres que li va ser concedit. Sabem, pel contingut d’aquest permís, que llavors es van arranjar diverses parts de l’edifici. Una sembla haver estat la galeria meridional, que en la foto esmentada de la nevada de 1962 apareix reconstruïda. Per tant, s’havien bastit els tres arcs de llevant i els àmbits 101 i 105 havien quedat coberts.
També es va construir llavors l’escala que mena a la primera planta, situada a l’àmbit 008, la qual es va canviar d’orientació respecte a l’anterior, situada a llevant. Per tant, cal portar en aquesta època l’envà de separació entre els àmbits 007 i 008, que tanca a migdia el cos d’escala. L’any 1966, potser per segregar la part municipal de la finca de la que va romandre en mans privades, es va fer el mur de ponent de 011, amb la qual cosa el pati va adquirir definitivament l’aspecte que avui coneixem. D’acord amb una entrevista realitzada per I. Vilamala a la néta dels darrers masovers, Magdalena Sabatés Viñas, llavors es van arrebossar totes les façanes i, per tant, van desaparèixer els esgrafiats descrits més amunt, així com la tanca de llevant i el safareig que hi havia a ponent de la masia.
Horitzó H, c. 1978-1986
Entre 1966 i 1978, l’antiga masia es va fer servir com a seu de diverses entitats i com a Delegación Local de Sindicatos, sense variar-ne la configuració arquitectònica. En 1978, l’Ajuntament en va cedir l’ús al Cos Nacional de Policia, perquè hi instal·lés la comissaria, que va funcionar fins al mes de juliol de 2008.
Tenim notícies que, al principi d’aquest període, es van fer obres de pavimentació, arrebossats, pintura, vidriera, etc., i es van bastir elements inherents a la nova funció de l’edifici, com ara les cel·les i el lavabo dels àmbits 003 i 004. En 1986 es van tornar a fer obres de consolidació i reforma, en el decurs de les quals es va van substituir alguns paviments de rajols per rajoles de gres. Aquestes obres es van fer d’acord amb l’informe que, l’any 1984, havia redactat l’arquitecte municipal, on s’establien les condicions bàsiques que s’havien de tenir en compte en la intervenció per tractar-se d’un edifici de valor històric, arquitectònic i ambiental, inclòs en l’Avanç de Catàleg i la Especial de Protecció i Rehabilitació de Patrimoni Arquitectònic de Castelldefels.